Leer en español / Read in english
Sovint passa que el compromís amb un mateix o amb les accions pactades amb un coach és feble. Què està passant? És falta de motivació?
La motivació en un moment determinat de presa de consciència pot ser molt alta, tant si és en una sessió de coaching, com en una conversa amb un amic, com si és una reflexió personal. Aleshores decidim fer alguna cosa. Visualitzem el resultat, però inmersos en el dia a dia, de cara amb la realitat -que ens limita o condiciona- la motivació ens falla i no som capaços de fer la primera passa que ens acosti a l’objectiu…
A vegades, pel sol fet d’haver-nos compromès a fer alguna cosa, sembla que fem expressament per a fer el contrari del que ens hem proposat. No et passa? D’això en dic jo autoboicot.
En què es basa aquest autoboicot? Què el sustenta i reforça? Bàsicament el sistema de creences i hàbits.
Creences com la que ens diu la veu interior: “jo no sóc prou bo per a aconseguir-ho” (que és el mateix que dir “no tinc prou autocreença” –confiança + autoestima-) o “ja ho he provat varies vegades i no ha funcionat” (que és com dir “no vull persistir”).
Total, que ens trobem inmersos en un cercle viciós en el que les creences i hàbits es retroalimenten, transformant-se en directors de la nostra vida. Com podem sortir del cercle viciós?
Posar en qüestió la creença (veure Byron kate, “The work”) podria ser una via de sortida, sempre que la sapiguem identificar… Com es posa en qüestió una creença? Per exemple: És realment veritat que “no sóc prou bo”? Si la resposta segueix essent la mateixa, la següent pregunta seria: Puc demostrar que és veritat? Aleshores probablement la resposta será “ho hauria de provar, fent tal o qual cosa, persistint, lluitant, fluint…”. Una altra possibilitat seria plantejar-se com series tu sense el pensament de “no sóc prou bo”, s’obre un mar de d’opcions… Si tot i així la creativitat no aflora, una altra alternativa seria donar-li la volta a la creença. Per exemple: “soc prou bo”. Aleshores, pensant com ho fan els que creiem que si són prou bons i copiant-los n’hi hauria prou!
I què passa amb els hàbits? Analitzem com treballa la ment en detall: Les conexions neuronals funcionen de la manera més ecològica posible, o sigui, sota el criteri del mínim esforç. L’hàbit és com un teixit “estable” de conexions neuronals, li és més fácil seguir funcionant de la mateixa manera. Què passa quan trenquem l’hàbit i comencem a funcionar d’una altra manera? Resistència! La química del cervell informa que s’està canviant el patró de comportament, enviant missatges a la ment del tipus: “no em senta bé” o “millo començo demà…” o “qualsevol moment será millor que ara”… Quan fem cas d’aquests missatges tornem al cercle dels teixits que han configurat l’hàbit de sempre, els que han configurat l’estat del nostre “ser”. Aleshores creiem que aquest “ser” és la nostra identitat, ja que hem creat un estat emocional del que ens és difícil desaferrar-nos.
Costa moltd’esforç generar un nou hàbit perquè cal “construir” un altre conjunt de conexions per arribar a formar un altre teixit “estable”, però és posible gràcies a la neuroplasticitat del cervell (veure Joe Dispenza, «la mente infinita»).
Les emocions juguen un paper determinant en el procés.El pensament genera la química que fa que ens sentim com pensem i quan, efectivament, ho sentim es reforça la idea del que pensem. Per tant pensant a un nivell “superior” (pensant a favor del que realment volem o ens convé) podriem canviar el sentiment…i així successivament. El nou sentiment retroalimentará el nou pensament! Com podríem arribar a estar en aquest nivell superior de pensament? L’aprenentatge és la clau, ja que potencia el canvi de percepció a través de noves conexions sinàptiques que són les que fan falta per començar a crear nous teixits.
Ara bé, cal haver identificat i prendre consciencia de les creences i hàbits que ens limiten o condicionen…Per això, què millor que una bona sessió de coaching?

